Dona i treball

Ahir, dimecres 19 de setembre, vam inaugurar l’exposició de fotografies de Maria Villalba “Dona i treball”,  al local del nostre Ateneu.

L’autora, sòcia de l’Ateneu, ens va explicar la gestació de l’exposició i la seva trajectòria personal fins arribar a la fotografia com expressió artística i com a forma d’opinar sobre el que passa, i d’influir en el sentit en que es desenvolupen les relacions socials.

Les fotografies, d’un valor estètic que podreu apreciar quan visiteu l’exposició oberta fins el dia 11 d’octubre, s’agrupen en diferentes temàtiques, tals com l’aigua, l’artisania, la construcció i l’alimentació.

És la forma que té l’autora de deixar ben clara la presència de les dones en tots i cadascun dels àmbits del treball humà, en condicions de vegades molt difícils. No hi ha “treball femení”, ens vé a dir, en tot treball hi és present la dona.

La duresa de les condicions en que es desenvolupa aquest treball en les fotografies exposades no serveix d’excusa per a un enfocament miserabilista, que contribueixi a la victimització de la dona, sinó que, ben a l’inrevés, sense fomentar cap mitologia esteticista de la pobresa, es posa en evidència la qualitat del treball que es realitza, i es fa amb l’utilització sàvia de tots els recursos tècnics que una gran fotògrafa té a la seva disposició.

Belles i interessants fotografies de dones que treballen, podria semblar potser un enunciat banal, però us ben asseguro que l’exposició no és en absolut.

Agrada i fa pensar. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

El pájaro de zinc

Dimecres passat, 13 de setembre, vam començar el curs a l’Ateneu Popular Cerdà, i ho vam fer amb un acte cultural, com és la presentació de la segona novel·la publicada per África Lorente, amb una mesa – que podeu veure a la foto – completament femenina.

No és per casualitat que en la nostra declaració de principis com Ateneu ens declarem una entitat feminista, entre d’altres qualificatius, com democràtica, lliurepensadora, republicana, progressista i d’esquerra, tots els quals mirem d’honorar amb les nostres activitats.

“El pájaro de zinc” és el tercer llibre escrit per una dona que presentem a l’Ateneu, el que suposa una voluntat clara de donar a conèixer que existeix una literatura feta per dones que mereix la nostra atenció pels valors que aporta a la literatura en general i per que ens dóna una visió de la realitat social des del punt de vista femení, sense el qual – com sense la visió masculina – el conjunt seria incomplert i desequilibrat.

La selecció del llibre no es deu, però, només al fet de ser escrit per una dona, África Lorente. Lluny d’això els motius són també els de tractar-se d’una obra de gran qualitat que tracta un problema del nostre temps al que potser dediquem massa poca atenció, com és el del maltractament psicològic.

L’animat col·loqui amb abundants intervencions del públic va ser la confirmació de que havíem encertat amb l’activitat inaugural del curs ateneístic.

 

Perquè Cerdà?

Dijous passat, 28 de juny, l’Ateneu va cloure la seva primera temporada d’activitats amb la celebració de l’Assemblea General Ordinària, i després amb l’acte “Perquè Cerdà?”, en que el reconegut especialista en Ildefons Cerdà, Pascual Bayarri, ens va explicar les idees higienistes, igualitaristes, socialistes, de l’enginyer Cerdà, que van impregnar la realització del seu projecte de l’Eixample de Barcelona, i que són les que ens van portar a decidir, en l’assemblea fundacional de desembre de 2011, posar el seu nom al nostre Ateneu Popular.

Va ser una explicació apassionada i apassionant, clara, didàctica i amena, que ens va apropar als somnis de Cerdà i a les realitats que van anar modificant el seu programa per les pressions dels propietaris dels terrenys i per la incomprensió d’una burgesia que no entenia ni la grandesa del programa ni les seves implicacions igualitàries, encara que es va bolcar a la construcció de l’Eixample en un temps molt breu, que va garantir la gran unitat d’estil – amb totes les variacions arquitectòniques ben conegudes – de la urbanització de la plana de Barcelona.

Va destacar, per exemple, la tendència a la igualtat també en les vies que constituirien l’Eixample, de tal manera que no hi havia carrers per a rics i altres per a pobres, sinó que el projecte era el de la convivència de les classes socials en el mateix espai públic, i habitant en els mateixos edificis, pensant que això portaria a una nivellació entre les classes.

El debat que va seguir només va ser tallat per la superació en molt del temps màxim que havíem establert, i tots vam quedar amb les ganes de seguir parlant del tema, d’aprofondir en els aspectes ideològics, de socialisme utòpic, del projecte de l’Eixample, i en la sorprenent modernitat dels seus plantejaments sobre la construcció de l’Eixample, i sobre l’urbanisme en general, del que es pot considerar que n’és el creador del concepte amb la seva magna “Teoría General de la Urbanización”, encara avui consultada, citada, discutida i continuada.

L’Ateneu Popular Cerdà reprendrà les activitats el proper setembre, i us en seguirem informant!

El que ens queda de l’educació a l’Ateneu

L’Ateneu va reunir representants de l’educació obligatòria, amb Dolors Rius, de la Formació Professional, amb Manu Reyes, de l’AJEC, i de la Universitat, amb Ferran Izquierdo, de la PUDUP. Van ser moderats pel Tresorer de l’Ateneu, Ramon Río.

L’Ateneu va voler aquest format de taula rodona,  amb representants de diversos sectors educatius, per coherència amb la nostra concepció de l’educació com un dret global dels ciutadans, que no es pot escindir, i que no suporta la denegació de l’accés de determinats ciutadans, definits per la seva posició econòmica i social, de determinats ensenyaments.

L’educació, a més de ser la forma de garantir el dret ciutadà a l’accés a la cultura, és la forma de construir una societat formada per individus amb capacitat de pensament crític, i d’expressar la crítica en els aspectes socials, econòmics i polítics de la convivència, és a dir, formar ciutadans capaços de gestionar una democràcia, i no simples subjectes més o menys preparats per un mercat laboral en plena desaparició.

D’això en vam parlar dijous 20 de juny a l’Ateneu, i també de les diferents situacions que les retallades van produïnt a tots els àmbits educatius, des de les escoles bressol fins als instituts universitaris d’alta recerca; de les dificultats per a la gent d’accedir a l’educació per raó de les matrícules; de la massificació de les classes que repercuteix en la qualitat de l’ensenyament en tots els àmbits, però molt especialment en la primària; de la creació de nous obstacles també per a l’accés a una formació professional no prou valorada, i del disseny de fons que guia totes aquestes actuacions, que no són casuals o simplement causades per la dèria de l’estalvi, sinó que es dirigeix ben clarament a l’expulsió de la majoria social de l’ensenyament de qualitat i el retorn al major elitisme en els estudis de prestigi social, equiparat per la dreta amb els ingressos que poden obtenir els graduats en certes carreres.

Panorama certament fosc,  però que no ens ha de portar al grau de pessimisme que immobilitza, sinó que ha de servir d’incentiu a l’actuació col·lectiva per revertir la

Debatent l’economia per entendre la crisi

Dimecres 13 al vespre, vam tenir un dels actes més participatius que hem fet fins ara a l’Ateneu Popular Cerdà. Vam debatre intensament i llarga sobre economia, no només sobre la situació econòmica actual, en la primera de les tres sessions que es faran sota el lema genèric de “Economia per entendre la crisi”.

Amb el ponet Joan Ramon Riera ens sentíem realment a casa i en família, i ho vam aprofitar per trencar tot formalisme i establir un diàleg viu i intens, amb opinions diferenciades, i per realitzar un autèntic debat ateneístic, en el que vam parlar de l’economia, de la política, del poder, del seu control, del seu descontrol, de les decisions errònies, de les indecisions, de les dificultats i la forma de superar-les, etc.

En podeu trobar una relació detallada, i accés als vídeos que vam veure en aquesta sessió, a Economia per entendre la crisi, en el blog http://www.psceixample.wordpress.com

Tots els qui hi vam assistir ens tornarem a trobar a la tardor per les dues sessions següents del cicle, i us recomano a tots i totes que feu el possible per afegir-vos al grup. L’experiència s’ho val!

L’Ateneu busca el fil perdut

Dimecres 6 de juny, el local de l’Ateneu es va omplir de públic variat, que acudia a sentir com Josep Ramoneda i el seu autor José Antonio Pérez Tapias debatien sobre el llibre “El hilo extraviado. Piezas de socialdemocracia fragmentada.”

Donat que es tractava del nostre Ateneu, no ens vam conformar amb sentir el debat entre els dos filòsofs, sinó que hi vam intervenir també activament.

Es tracta d’un recomanable llibre editat per Ediciones La Lluvia, que recull els articles de premsa publicats per Pérez Tapias desde maig de 2010 fins a novembre de 2011, dues dates essencials en la pèrdua del fil socialdemòcrata. No es tracta, però, d’una mera recopilació d’articles, sino que es construeix una narrativa del tot el que va anar passant, en la que s’insereixen les peces ja publicades als diaris.

Tenim així la possibilitat de saber la interpretació d’un periode que ben aviat quedarà del tot clar que té una importància històrica indubtable,  feta per una persona que estava ben a prop dels fets. En efecte el Professor de Metafísica de la Universitat de Granada va ser Diputat al Congrés pel PSOE les dues últimes legislatures, el que el posava a primera fila sense que aquesta proximitat li impedís l’anàlisi crítica del que anava succeint i de les decisions polítiques que s’anaven prenent, com posa de manifest el seu vot discrepant en la reforma constitucional, seguint en això als seus companys de Izquierda Socialista.

Pérez Tapias és un filòsof culte, amb interessos i coneixements més enllà de l’àmbit de la seva estricta especialització acadèmica, i és també un polític amb sentit de l’humor. Aquestes dues característiques es fan prou evidents en el seu llibre, ben llunyà d’una lectura autocomplaent del passat proper.

El debat ateneístic va ser interessant, i va tenir per damunt de tot la virtut de ser una incitació a la lectura crítica de l’obra que es presentava.

Amb aquest acte, l’Ateneu va quedar emplaçat i compromès en la busca del fil perdut del camí cap a la transformació social, i interpel·lat per la frase de la contraportada del llibre “La próxima vez lo haremos mejor”.

L’Ateneu i la nostra història

El cap de setmana passat, aprofitant la Festa Major de la Dreta de l’Eixample, l’Ateneu va tornar a sortir al carrer, i vam decidir repetir la passejada al monument al Dr. Robert, dins de la sèrie de passejades “Coneixes l’Eixample?”, perquè el lloc queda molt a prop de la seu principal de les festes, i perquè creiem que ens podiem dirigir a un públic nou, donat que l’activitat s’anunciava al Programa de la Festa Major.

Tot va resultar tal com ho esperèvem, va assistir gent sense relació prèvia amb l’Ateneu i de fet va ser la majoria en el grup, va fer un dia magnífic, l’ambient entre els assistents – molts dels quals es veien per primera vegada – va ser molt distès i amigable, les explicacions de Carles Rivero van estar plenes d’interès, i la gent va participar activament, aportant els seus coneixements propis, discutint les interpretacions, i complementant el que cadascú de nosaltres sabia abans sobre la vida, obra i monument del Dr. Robert.

L’objectiu va ser, per tant, plenament complert, i vam estendre el debat – fonament i base del nostre Ateneu – fins i tot a les activitats de coneixement del territori  i de la nostra història, incloent-hi debat sobre el sistema electoral i la necessitat de participació política.

Katmandú i les utopies

Divendres 1 de juny, l’Ateneu va ser el marc de la presentació del llibre de Lola Mariné “Nunca fuimos a Katmandú”, amb la participació de l’autora i de la també escriptora Assumpta Roura.

Era un acte que s’emmarcava en el programa de la Festa Major de la dreta de l’Eixample, obert a tots els veïns i veïnes i a tothom que hi volguès participar.

Va presentar l’acte Mari Fernández, de la Junta de l’Ateneu, i vam parlar i debatre llargament sobre la constatació de que la utopia no s’arriba a acomplir mai, però que la constatació de les dones protagonistes de la novel·la de Mariné de que no han anat a Katmandú, suposa en realitat la necessitat de buscar una nova utopia, una nova fita a la que dirigir-se, per a seguir endavant.

No s’hi val el desencant, l’abandó. Al contrari, sempre és necessària una utopia – aquesta veritat avançada – perquè, com diu Galeano, la utopia és el que ens fa avançar.

Ni a Katmandú ni a Itaca és facil d’arribar-hi, els obstacles són molts, i les dificultats del camí semblen insuperables, però el nostre destí final és la utopia i mentre ens hi apropem, mentre fem el llarg camí, ens anem fent a nosaltres mateixos, i anem fent amb els companys i companyes, el nostre futur.

 

El carrer i les esquerres a l’Ateneu

El carrer ens va visitar dijous passat quan vam inaugurar l’exposició de fotografies de José Luque Prieto “Les esquerres al carrer”, i el local de l’Ateneu es va omplir de gom a gom de la gent de les esquerres que surten al carrer,com ho fa la gent de l’Ateneu.

L’èxit de la inauguració va superar les expectatives més optimistes, i no és una frase feta.Una gran quantitat de gent  va acudir, cridada per l’amistat amb en José Luque, per la promesa de veure fotos magnífiques, pel sentit polític indubtable de l’exposició i de la seva inauguració, per la reivindicació d’una política d’esquerres que s’ha de fer al carrer, junt i al mig de la gent del carrer, i així ho vam expressar a llarg de les hores d’intercanvis permanents entre la gent, molta de la qual no es coneixia entre sí amb anterioritat, però havia estat -ben segur – al carrer el moltes ocasions exercint els seus drets de ciutadania.

A més d’una celebració estètica d’un valor indubtable, l’acte va ser la proclamació de que l’Ateneu Popular Cerdà no participa en absolut de la concepció conservadora, de vegades clarament reaccionària, de l’espai públic com un lloc que ha de ser neutral, buit, funcional només per als interessos del sistema que exigeix espai pel moviment de mercaderies i de treballadors, per a la publicitat comercial i per ser escenari on passin els turistes.

L’Ateneu reivindica el valor polític de l’espai públic, com a lloc de manifestació de les idees i de les propostes de construcció social de la ciutadania, com a lloc – doncs – on es fa la política en el sentit més estricte del terme, on es construeix la ciutat i on, en moments de grans tensions socials com és ara, es manifesten aquestes tensions – nucli de la política -en manera civil, exigent i pacífica.

Les fotos de José Luque posen de manifest tot això, celebrant la pluralitat de les diverses manifestacions polítiques i socials de les esquerres, amb un llenguatge estètic elaborat que no impedeix, però, que tinguem la sensació de frescor que dona l’imatge obtinguda al moment precís, sense preparacions, complint amb la funció del testimoniatge d’allò que realment passa.

L’exposició és encara oberta, i jo recomano de tot cor que passeu a veure-la. Realment val la pena!

Ética i política a l’Ateneu

Dijous 17 de maig l’esperàvem a l’Ateneu Popular Cerdà amb candeletes.

Era la data prevista per poder debatre amb Joan Manuel del Pozo sobre un tema de la philosophia perennis, el de la relació entre ética i política.

Pocs temes podien trobar-se que estessin de més rabiosa actualitat en aquest moment, encara que era uns dies abans de la decisió de la Fiscalia General de l’Estat d’arxivar les actuacions sobre les despeses de cap de setmana del President del Tribunal Suprem i del Consejo General del Poder Judicial.

Pocs temes podiem haver trobat els de l’Ateneu que estessin de més rabiosa actualitat de manera permanent des de fa uns tres mil anys.

Joan Manuel del Pozo és un filosof que practica la claretat, definida com la cortesia dels filosofs, i que no comparteix en absolut la teoria que predica que s’ha de practicar l’obscuritat d’expressió per emmascarar l’absència de contingut. No li caldria, d’altra banda, perquè contingut en té, i com.

Les clares línies de pensament exposades sobre l’orginària unitat d’ética i política, i les conseqüències diverses de la seva separació en el pensament modern, van omplir el temps de que disposàvem, i ens van deixar a tots els assistents amb ganes de molt més discurs, i de molt més debat sobre el tema.

Les peticions en el sentit de que s’organitzin més debats per ampliar els temes connectats amb l’exposat van ser plantejades de manera immediata en acabar l’acte, que va tenir una perllongació espontània en els rotlles d’assistents que es van formar davant el local, quan ja haviem tancat les portes.

En definitiva, un éxit en allò que més interessa a l’Ateneu, facilitar el debat lliure entre persones lliures, sobre temes que afecten al comú, i a la necessària i complexa gestió d’allò que és públic.