Perquè Cerdà?

Dijous passat, 28 de juny, l’Ateneu va cloure la seva primera temporada d’activitats amb la celebració de l’Assemblea General Ordinària, i després amb l’acte “Perquè Cerdà?”, en que el reconegut especialista en Ildefons Cerdà, Pascual Bayarri, ens va explicar les idees higienistes, igualitaristes, socialistes, de l’enginyer Cerdà, que van impregnar la realització del seu projecte de l’Eixample de Barcelona, i que són les que ens van portar a decidir, en l’assemblea fundacional de desembre de 2011, posar el seu nom al nostre Ateneu Popular.

Va ser una explicació apassionada i apassionant, clara, didàctica i amena, que ens va apropar als somnis de Cerdà i a les realitats que van anar modificant el seu programa per les pressions dels propietaris dels terrenys i per la incomprensió d’una burgesia que no entenia ni la grandesa del programa ni les seves implicacions igualitàries, encara que es va bolcar a la construcció de l’Eixample en un temps molt breu, que va garantir la gran unitat d’estil – amb totes les variacions arquitectòniques ben conegudes – de la urbanització de la plana de Barcelona.

Va destacar, per exemple, la tendència a la igualtat també en les vies que constituirien l’Eixample, de tal manera que no hi havia carrers per a rics i altres per a pobres, sinó que el projecte era el de la convivència de les classes socials en el mateix espai públic, i habitant en els mateixos edificis, pensant que això portaria a una nivellació entre les classes.

El debat que va seguir només va ser tallat per la superació en molt del temps màxim que havíem establert, i tots vam quedar amb les ganes de seguir parlant del tema, d’aprofondir en els aspectes ideològics, de socialisme utòpic, del projecte de l’Eixample, i en la sorprenent modernitat dels seus plantejaments sobre la construcció de l’Eixample, i sobre l’urbanisme en general, del que es pot considerar que n’és el creador del concepte amb la seva magna “Teoría General de la Urbanización”, encara avui consultada, citada, discutida i continuada.

L’Ateneu Popular Cerdà reprendrà les activitats el proper setembre, i us en seguirem informant!

El que ens queda de l’educació a l’Ateneu

L’Ateneu va reunir representants de l’educació obligatòria, amb Dolors Rius, de la Formació Professional, amb Manu Reyes, de l’AJEC, i de la Universitat, amb Ferran Izquierdo, de la PUDUP. Van ser moderats pel Tresorer de l’Ateneu, Ramon Río.

L’Ateneu va voler aquest format de taula rodona,  amb representants de diversos sectors educatius, per coherència amb la nostra concepció de l’educació com un dret global dels ciutadans, que no es pot escindir, i que no suporta la denegació de l’accés de determinats ciutadans, definits per la seva posició econòmica i social, de determinats ensenyaments.

L’educació, a més de ser la forma de garantir el dret ciutadà a l’accés a la cultura, és la forma de construir una societat formada per individus amb capacitat de pensament crític, i d’expressar la crítica en els aspectes socials, econòmics i polítics de la convivència, és a dir, formar ciutadans capaços de gestionar una democràcia, i no simples subjectes més o menys preparats per un mercat laboral en plena desaparició.

D’això en vam parlar dijous 20 de juny a l’Ateneu, i també de les diferents situacions que les retallades van produïnt a tots els àmbits educatius, des de les escoles bressol fins als instituts universitaris d’alta recerca; de les dificultats per a la gent d’accedir a l’educació per raó de les matrícules; de la massificació de les classes que repercuteix en la qualitat de l’ensenyament en tots els àmbits, però molt especialment en la primària; de la creació de nous obstacles també per a l’accés a una formació professional no prou valorada, i del disseny de fons que guia totes aquestes actuacions, que no són casuals o simplement causades per la dèria de l’estalvi, sinó que es dirigeix ben clarament a l’expulsió de la majoria social de l’ensenyament de qualitat i el retorn al major elitisme en els estudis de prestigi social, equiparat per la dreta amb els ingressos que poden obtenir els graduats en certes carreres.

Panorama certament fosc,  però que no ens ha de portar al grau de pessimisme que immobilitza, sinó que ha de servir d’incentiu a l’actuació col·lectiva per revertir la

L’Ateneu busca el fil perdut

Dimecres 6 de juny, el local de l’Ateneu es va omplir de públic variat, que acudia a sentir com Josep Ramoneda i el seu autor José Antonio Pérez Tapias debatien sobre el llibre “El hilo extraviado. Piezas de socialdemocracia fragmentada.”

Donat que es tractava del nostre Ateneu, no ens vam conformar amb sentir el debat entre els dos filòsofs, sinó que hi vam intervenir també activament.

Es tracta d’un recomanable llibre editat per Ediciones La Lluvia, que recull els articles de premsa publicats per Pérez Tapias desde maig de 2010 fins a novembre de 2011, dues dates essencials en la pèrdua del fil socialdemòcrata. No es tracta, però, d’una mera recopilació d’articles, sino que es construeix una narrativa del tot el que va anar passant, en la que s’insereixen les peces ja publicades als diaris.

Tenim així la possibilitat de saber la interpretació d’un periode que ben aviat quedarà del tot clar que té una importància històrica indubtable,  feta per una persona que estava ben a prop dels fets. En efecte el Professor de Metafísica de la Universitat de Granada va ser Diputat al Congrés pel PSOE les dues últimes legislatures, el que el posava a primera fila sense que aquesta proximitat li impedís l’anàlisi crítica del que anava succeint i de les decisions polítiques que s’anaven prenent, com posa de manifest el seu vot discrepant en la reforma constitucional, seguint en això als seus companys de Izquierda Socialista.

Pérez Tapias és un filòsof culte, amb interessos i coneixements més enllà de l’àmbit de la seva estricta especialització acadèmica, i és també un polític amb sentit de l’humor. Aquestes dues característiques es fan prou evidents en el seu llibre, ben llunyà d’una lectura autocomplaent del passat proper.

El debat ateneístic va ser interessant, i va tenir per damunt de tot la virtut de ser una incitació a la lectura crítica de l’obra que es presentava.

Amb aquest acte, l’Ateneu va quedar emplaçat i compromès en la busca del fil perdut del camí cap a la transformació social, i interpel·lat per la frase de la contraportada del llibre “La próxima vez lo haremos mejor”.

Katmandú i les utopies

Divendres 1 de juny, l’Ateneu va ser el marc de la presentació del llibre de Lola Mariné “Nunca fuimos a Katmandú”, amb la participació de l’autora i de la també escriptora Assumpta Roura.

Era un acte que s’emmarcava en el programa de la Festa Major de la dreta de l’Eixample, obert a tots els veïns i veïnes i a tothom que hi volguès participar.

Va presentar l’acte Mari Fernández, de la Junta de l’Ateneu, i vam parlar i debatre llargament sobre la constatació de que la utopia no s’arriba a acomplir mai, però que la constatació de les dones protagonistes de la novel·la de Mariné de que no han anat a Katmandú, suposa en realitat la necessitat de buscar una nova utopia, una nova fita a la que dirigir-se, per a seguir endavant.

No s’hi val el desencant, l’abandó. Al contrari, sempre és necessària una utopia – aquesta veritat avançada – perquè, com diu Galeano, la utopia és el que ens fa avançar.

Ni a Katmandú ni a Itaca és facil d’arribar-hi, els obstacles són molts, i les dificultats del camí semblen insuperables, però el nostre destí final és la utopia i mentre ens hi apropem, mentre fem el llarg camí, ens anem fent a nosaltres mateixos, i anem fent amb els companys i companyes, el nostre futur.

 

El carrer i les esquerres a l’Ateneu

El carrer ens va visitar dijous passat quan vam inaugurar l’exposició de fotografies de José Luque Prieto “Les esquerres al carrer”, i el local de l’Ateneu es va omplir de gom a gom de la gent de les esquerres que surten al carrer,com ho fa la gent de l’Ateneu.

L’èxit de la inauguració va superar les expectatives més optimistes, i no és una frase feta.Una gran quantitat de gent  va acudir, cridada per l’amistat amb en José Luque, per la promesa de veure fotos magnífiques, pel sentit polític indubtable de l’exposició i de la seva inauguració, per la reivindicació d’una política d’esquerres que s’ha de fer al carrer, junt i al mig de la gent del carrer, i així ho vam expressar a llarg de les hores d’intercanvis permanents entre la gent, molta de la qual no es coneixia entre sí amb anterioritat, però havia estat -ben segur – al carrer el moltes ocasions exercint els seus drets de ciutadania.

A més d’una celebració estètica d’un valor indubtable, l’acte va ser la proclamació de que l’Ateneu Popular Cerdà no participa en absolut de la concepció conservadora, de vegades clarament reaccionària, de l’espai públic com un lloc que ha de ser neutral, buit, funcional només per als interessos del sistema que exigeix espai pel moviment de mercaderies i de treballadors, per a la publicitat comercial i per ser escenari on passin els turistes.

L’Ateneu reivindica el valor polític de l’espai públic, com a lloc de manifestació de les idees i de les propostes de construcció social de la ciutadania, com a lloc – doncs – on es fa la política en el sentit més estricte del terme, on es construeix la ciutat i on, en moments de grans tensions socials com és ara, es manifesten aquestes tensions – nucli de la política -en manera civil, exigent i pacífica.

Les fotos de José Luque posen de manifest tot això, celebrant la pluralitat de les diverses manifestacions polítiques i socials de les esquerres, amb un llenguatge estètic elaborat que no impedeix, però, que tinguem la sensació de frescor que dona l’imatge obtinguda al moment precís, sense preparacions, complint amb la funció del testimoniatge d’allò que realment passa.

L’exposició és encara oberta, i jo recomano de tot cor que passeu a veure-la. Realment val la pena!

Ética i política a l’Ateneu

Dijous 17 de maig l’esperàvem a l’Ateneu Popular Cerdà amb candeletes.

Era la data prevista per poder debatre amb Joan Manuel del Pozo sobre un tema de la philosophia perennis, el de la relació entre ética i política.

Pocs temes podien trobar-se que estessin de més rabiosa actualitat en aquest moment, encara que era uns dies abans de la decisió de la Fiscalia General de l’Estat d’arxivar les actuacions sobre les despeses de cap de setmana del President del Tribunal Suprem i del Consejo General del Poder Judicial.

Pocs temes podiem haver trobat els de l’Ateneu que estessin de més rabiosa actualitat de manera permanent des de fa uns tres mil anys.

Joan Manuel del Pozo és un filosof que practica la claretat, definida com la cortesia dels filosofs, i que no comparteix en absolut la teoria que predica que s’ha de practicar l’obscuritat d’expressió per emmascarar l’absència de contingut. No li caldria, d’altra banda, perquè contingut en té, i com.

Les clares línies de pensament exposades sobre l’orginària unitat d’ética i política, i les conseqüències diverses de la seva separació en el pensament modern, van omplir el temps de que disposàvem, i ens van deixar a tots els assistents amb ganes de molt més discurs, i de molt més debat sobre el tema.

Les peticions en el sentit de que s’organitzin més debats per ampliar els temes connectats amb l’exposat van ser plantejades de manera immediata en acabar l’acte, que va tenir una perllongació espontània en els rotlles d’assistents que es van formar davant el local, quan ja haviem tancat les portes.

En definitiva, un éxit en allò que més interessa a l’Ateneu, facilitar el debat lliure entre persones lliures, sobre temes que afecten al comú, i a la necessària i complexa gestió d’allò que és públic.

No a Eurovegas! L’Ateneu és objectiu, però no neutral.

Aquest cop ho vam fer fora del nostre local, perquè ens calia un espai més ample, i ens va acollir el Centre Sant Pere Apòstol, que ens va cedir la sala del Teatre Gespa.

Era necessària una sala com aquesta per a organitzar amb comoditat una taula rodona com la que vam fer dijous passat, 10 de maig, amb el significatiu títol de “Eurovegas NO és el futur”, i que va aplegar en Jordi Martí, President del Grup Municipal Socialista de Barcelona; en Marc Martí, de La Trama Urbana; la Maite Costa, Catedràtica d’Economia de la Universitat de Barcelona; la Zaida Muxí, Professora de l’Escola d’Arquitectura; i en Raúl Bastida, de la Plataforma Aturem Eurovegas, tots moderats pel periodista Albert Ollés.

L’enunciat no enganyava ningú, i responia clarament al contingut de l’acte. Hi vam sentir les raons per les que Eurovegas no és el futur des del punt de vista econòmic, de l’arquitectura, de l’urbanisme, del medi ambient, dels drets socials, de la cohesió territorial i social, i també des del punt de vista de la política, de la sobirania del poble sobre les normes de convivència, i de la justícia i la llei iguals per a tothom.

Tampoc des del públic, en el debat que va cloure l’acte, hi va haver cap intervenció favorable a la construcció d’Eurovegas, que cal dir que es va quedar sense cap defensor.

En aquesta matèria, com en d’altres, l’Ateneu és objectiu però no neutral.  L’Ateneu està en contra dels poders irrestrictes i no controlats, i a favor de la democràcia i de la justícia.

Els laboralistes i la lluita pels drets

Dijous passat, 3 de maig, vam rebre a l’Ateneu l’advocat laboralista, i mestre d’advocats laboralistes, Francesc Casares per parlar del tema “Els laboralistes i la lluita pels drets”, que ens havia semblat que havíem d’abordar per raons de recuperació de memòria història d’una banda, i per tal com creiem que en els temps actuals la lluita pels drets torna a ser absolutament indispensable, i inexcusable.

Francesc Casares ens va situar històricament l’aparició del fenòmen d’aquella nova manera d’exercir la professió d’advocat que va ser la dels laboralistes durant la dictadura franquista i els començaments de la transició democràtica, referint-se al lligam existent amb el moviment obrer i amb les lluites concretes que desenvolupaven els treballadors.

Ho va fer de la manera amena, i ensems rigorosa, que li coneixem, tot llegint alguns fragments de la segona part, inédita, de les seves memòries, i extenent-se en la contextualització de les lectures, la descripció dels personatges, de l’ambient que envoltava tota l’activitat professional volgudament posada al servei del moviment obrer.

En l’aspecte de l’actualitat de la lluita pels drets es va demanar que havien de fer ara els equivalents a aquells advocats laboralistes de finals dels seixantes i dels setantes, per indicar que hi havia molta feina a fer en l’àmbit dels drets de ciutadania, de la solidaritat, i també en els drets dels treballadors.

L’acte – que va recollir fotogràficament l’amic José Luque Prieto, de qui són les dos fotografies que encapçalen aquest post – no va ser, per tant, un exercici de melangiós record de temps millors, sinó una mirada lúcida, tenyida de necessària ironia, sobre el que havia estat, i una crida per a que en els moments actuals es seguís treballant amb els mateixos principis i disposició en què s’havia basat la feina dels advocats laboralistes.

França és casa nostra

Just després del primer torn de les eleccions presidencials franceses, ens vam aplegar a l’Ateneu per a parlar-ne amb en Michel Durrieu, que és el Primer Secretari de la Secció Local del Parti Socialiste francès a Barcelona.

Si seguir unes eleccions – sobre tot les presidencials – al país del Nord, sempre ha estat apassionant, en aquesta ocasió ho era, i ho és, encara més.

El cert és que del resultat definitiu del 6 de maig en depenen moltes més coses que només qui ocupi el Palau de l’Elisi, que ben segur que serà François Hollande. En depenen també les relacions de forces entre les diferentes maneres d’enfocar la sortida a la crisi en l’àmbit europeu, i el llançament d’una onada de retorns al poder de les forces que es reclamen d’esquerres a diversos països de la Unió Europea.

Més enllà encara, i per raó d’aquesta possible i desitjada alteració de la relació de forces, es pot produir el desballestament del monopoli de poder exercit ara per al dretana cancellera alemanya Angela Merkel, a la que Nicolas Sarkozy fingeix acompanyar, mentre que en realitat es limita a obeir-la, com la immensa majoria de caps de govern a Europa, entre ells l’actual ocupant de la Moncloa.

Per això mateix, en realitat i encara que pugui ser dur constatar-ho per part dels nacionalistes que segueixen ancorats en concepcions del segle XIX, a les eleccions franceses s’està decidint també com serà la vida diaria dels ciutadans i ciutadanes d’aquí, de casa nostra, quines seran les seves expectatives de futur, quines les seves esperances.

Per aquestes raons vam creure que era imprescindible parlar-ne entre nosaltres, perquè dir que allò que passa a França ens afecta, no es retórica internacionalista, sinó que és pura descripció de la realitat.

França és, doncs, i en aquest sentit, casa nostra, i el que hi passa ens afecta, ens preocupa – pels resultats de Marine Le Pen – i ens omple d’esperança per les possibilitats d’una presidència d’esquerres amb el socialista François Hollande.

Per la Llibertat, per les llibertats, pel Dret, pels drets!

La Junta de l’Ateneu Popular Cerdà ha decidit per unanimitat adherir-se a la convocatòria feta per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, i compartida per centenars d’organitzacions socials, sindicals i polítiques, per a concentrar-nos dissabte 14 d’abril a les 12 del migdia a la Plaça de Catalunya de Barcelona, sota el lema unitari “Aturem les retallades als drets i llibertats civils”

Creiem que les circumstàncies actuals, en què alguns volen aprofitar els condemnables incidents violents de la tarda del 29 de maig, plenament diferents de la pacífica manifestació cívica i de la també pacífica vaga general, per a posar límits als drets i les llibertats de ciutadania, mereix una resposta social proporcionada.

El poble, els ciutadans i ciutadanes, demostrarem durant la nostra pacífica, legítima i necessària concentració, que no acceptarem retallades de la democràcia, i deixarem clar que pensem que no hi ha graduacions en la llibertat ciutadana, no n’hi ha una mica més o una mica menys. De llibertat n’hi ha o no n’hi ha, i l’apreciem massa per a deixar que ens l’arrabassin.

En defensa pròpia i en defensa de tothom, anem a la concentració.

Per la Llibertat, per les llibertats, pel Dret, pels drets!