Perquè Cerdà?

Dijous passat, 28 de juny, l’Ateneu va cloure la seva primera temporada d’activitats amb la celebració de l’Assemblea General Ordinària, i després amb l’acte “Perquè Cerdà?”, en que el reconegut especialista en Ildefons Cerdà, Pascual Bayarri, ens va explicar les idees higienistes, igualitaristes, socialistes, de l’enginyer Cerdà, que van impregnar la realització del seu projecte de l’Eixample de Barcelona, i que són les que ens van portar a decidir, en l’assemblea fundacional de desembre de 2011, posar el seu nom al nostre Ateneu Popular.

Va ser una explicació apassionada i apassionant, clara, didàctica i amena, que ens va apropar als somnis de Cerdà i a les realitats que van anar modificant el seu programa per les pressions dels propietaris dels terrenys i per la incomprensió d’una burgesia que no entenia ni la grandesa del programa ni les seves implicacions igualitàries, encara que es va bolcar a la construcció de l’Eixample en un temps molt breu, que va garantir la gran unitat d’estil – amb totes les variacions arquitectòniques ben conegudes – de la urbanització de la plana de Barcelona.

Va destacar, per exemple, la tendència a la igualtat també en les vies que constituirien l’Eixample, de tal manera que no hi havia carrers per a rics i altres per a pobres, sinó que el projecte era el de la convivència de les classes socials en el mateix espai públic, i habitant en els mateixos edificis, pensant que això portaria a una nivellació entre les classes.

El debat que va seguir només va ser tallat per la superació en molt del temps màxim que havíem establert, i tots vam quedar amb les ganes de seguir parlant del tema, d’aprofondir en els aspectes ideològics, de socialisme utòpic, del projecte de l’Eixample, i en la sorprenent modernitat dels seus plantejaments sobre la construcció de l’Eixample, i sobre l’urbanisme en general, del que es pot considerar que n’és el creador del concepte amb la seva magna “Teoría General de la Urbanización”, encara avui consultada, citada, discutida i continuada.

L’Ateneu Popular Cerdà reprendrà les activitats el proper setembre, i us en seguirem informant!

El que ens queda de l’educació a l’Ateneu

L’Ateneu va reunir representants de l’educació obligatòria, amb Dolors Rius, de la Formació Professional, amb Manu Reyes, de l’AJEC, i de la Universitat, amb Ferran Izquierdo, de la PUDUP. Van ser moderats pel Tresorer de l’Ateneu, Ramon Río.

L’Ateneu va voler aquest format de taula rodona,  amb representants de diversos sectors educatius, per coherència amb la nostra concepció de l’educació com un dret global dels ciutadans, que no es pot escindir, i que no suporta la denegació de l’accés de determinats ciutadans, definits per la seva posició econòmica i social, de determinats ensenyaments.

L’educació, a més de ser la forma de garantir el dret ciutadà a l’accés a la cultura, és la forma de construir una societat formada per individus amb capacitat de pensament crític, i d’expressar la crítica en els aspectes socials, econòmics i polítics de la convivència, és a dir, formar ciutadans capaços de gestionar una democràcia, i no simples subjectes més o menys preparats per un mercat laboral en plena desaparició.

D’això en vam parlar dijous 20 de juny a l’Ateneu, i també de les diferents situacions que les retallades van produïnt a tots els àmbits educatius, des de les escoles bressol fins als instituts universitaris d’alta recerca; de les dificultats per a la gent d’accedir a l’educació per raó de les matrícules; de la massificació de les classes que repercuteix en la qualitat de l’ensenyament en tots els àmbits, però molt especialment en la primària; de la creació de nous obstacles també per a l’accés a una formació professional no prou valorada, i del disseny de fons que guia totes aquestes actuacions, que no són casuals o simplement causades per la dèria de l’estalvi, sinó que es dirigeix ben clarament a l’expulsió de la majoria social de l’ensenyament de qualitat i el retorn al major elitisme en els estudis de prestigi social, equiparat per la dreta amb els ingressos que poden obtenir els graduats en certes carreres.

Panorama certament fosc,  però que no ens ha de portar al grau de pessimisme que immobilitza, sinó que ha de servir d’incentiu a l’actuació col·lectiva per revertir la

Katmandú i les utopies

Divendres 1 de juny, l’Ateneu va ser el marc de la presentació del llibre de Lola Mariné “Nunca fuimos a Katmandú”, amb la participació de l’autora i de la també escriptora Assumpta Roura.

Era un acte que s’emmarcava en el programa de la Festa Major de la dreta de l’Eixample, obert a tots els veïns i veïnes i a tothom que hi volguès participar.

Va presentar l’acte Mari Fernández, de la Junta de l’Ateneu, i vam parlar i debatre llargament sobre la constatació de que la utopia no s’arriba a acomplir mai, però que la constatació de les dones protagonistes de la novel·la de Mariné de que no han anat a Katmandú, suposa en realitat la necessitat de buscar una nova utopia, una nova fita a la que dirigir-se, per a seguir endavant.

No s’hi val el desencant, l’abandó. Al contrari, sempre és necessària una utopia – aquesta veritat avançada – perquè, com diu Galeano, la utopia és el que ens fa avançar.

Ni a Katmandú ni a Itaca és facil d’arribar-hi, els obstacles són molts, i les dificultats del camí semblen insuperables, però el nostre destí final és la utopia i mentre ens hi apropem, mentre fem el llarg camí, ens anem fent a nosaltres mateixos, i anem fent amb els companys i companyes, el nostre futur.