Dona i treball

Ahir, dimecres 19 de setembre, vam inaugurar l’exposició de fotografies de Maria Villalba “Dona i treball”,  al local del nostre Ateneu.

L’autora, sòcia de l’Ateneu, ens va explicar la gestació de l’exposició i la seva trajectòria personal fins arribar a la fotografia com expressió artística i com a forma d’opinar sobre el que passa, i d’influir en el sentit en que es desenvolupen les relacions socials.

Les fotografies, d’un valor estètic que podreu apreciar quan visiteu l’exposició oberta fins el dia 11 d’octubre, s’agrupen en diferentes temàtiques, tals com l’aigua, l’artisania, la construcció i l’alimentació.

És la forma que té l’autora de deixar ben clara la presència de les dones en tots i cadascun dels àmbits del treball humà, en condicions de vegades molt difícils. No hi ha “treball femení”, ens vé a dir, en tot treball hi és present la dona.

La duresa de les condicions en que es desenvolupa aquest treball en les fotografies exposades no serveix d’excusa per a un enfocament miserabilista, que contribueixi a la victimització de la dona, sinó que, ben a l’inrevés, sense fomentar cap mitologia esteticista de la pobresa, es posa en evidència la qualitat del treball que es realitza, i es fa amb l’utilització sàvia de tots els recursos tècnics que una gran fotògrafa té a la seva disposició.

Belles i interessants fotografies de dones que treballen, podria semblar potser un enunciat banal, però us ben asseguro que l’exposició no és en absolut.

Agrada i fa pensar. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

El carrer i les esquerres a l’Ateneu

El carrer ens va visitar dijous passat quan vam inaugurar l’exposició de fotografies de José Luque Prieto “Les esquerres al carrer”, i el local de l’Ateneu es va omplir de gom a gom de la gent de les esquerres que surten al carrer,com ho fa la gent de l’Ateneu.

L’èxit de la inauguració va superar les expectatives més optimistes, i no és una frase feta.Una gran quantitat de gent  va acudir, cridada per l’amistat amb en José Luque, per la promesa de veure fotos magnífiques, pel sentit polític indubtable de l’exposició i de la seva inauguració, per la reivindicació d’una política d’esquerres que s’ha de fer al carrer, junt i al mig de la gent del carrer, i així ho vam expressar a llarg de les hores d’intercanvis permanents entre la gent, molta de la qual no es coneixia entre sí amb anterioritat, però havia estat -ben segur – al carrer el moltes ocasions exercint els seus drets de ciutadania.

A més d’una celebració estètica d’un valor indubtable, l’acte va ser la proclamació de que l’Ateneu Popular Cerdà no participa en absolut de la concepció conservadora, de vegades clarament reaccionària, de l’espai públic com un lloc que ha de ser neutral, buit, funcional només per als interessos del sistema que exigeix espai pel moviment de mercaderies i de treballadors, per a la publicitat comercial i per ser escenari on passin els turistes.

L’Ateneu reivindica el valor polític de l’espai públic, com a lloc de manifestació de les idees i de les propostes de construcció social de la ciutadania, com a lloc – doncs – on es fa la política en el sentit més estricte del terme, on es construeix la ciutat i on, en moments de grans tensions socials com és ara, es manifesten aquestes tensions – nucli de la política -en manera civil, exigent i pacífica.

Les fotos de José Luque posen de manifest tot això, celebrant la pluralitat de les diverses manifestacions polítiques i socials de les esquerres, amb un llenguatge estètic elaborat que no impedeix, però, que tinguem la sensació de frescor que dona l’imatge obtinguda al moment precís, sense preparacions, complint amb la funció del testimoniatge d’allò que realment passa.

L’exposició és encara oberta, i jo recomano de tot cor que passeu a veure-la. Realment val la pena!

Ética i política a l’Ateneu

Dijous 17 de maig l’esperàvem a l’Ateneu Popular Cerdà amb candeletes.

Era la data prevista per poder debatre amb Joan Manuel del Pozo sobre un tema de la philosophia perennis, el de la relació entre ética i política.

Pocs temes podien trobar-se que estessin de més rabiosa actualitat en aquest moment, encara que era uns dies abans de la decisió de la Fiscalia General de l’Estat d’arxivar les actuacions sobre les despeses de cap de setmana del President del Tribunal Suprem i del Consejo General del Poder Judicial.

Pocs temes podiem haver trobat els de l’Ateneu que estessin de més rabiosa actualitat de manera permanent des de fa uns tres mil anys.

Joan Manuel del Pozo és un filosof que practica la claretat, definida com la cortesia dels filosofs, i que no comparteix en absolut la teoria que predica que s’ha de practicar l’obscuritat d’expressió per emmascarar l’absència de contingut. No li caldria, d’altra banda, perquè contingut en té, i com.

Les clares línies de pensament exposades sobre l’orginària unitat d’ética i política, i les conseqüències diverses de la seva separació en el pensament modern, van omplir el temps de que disposàvem, i ens van deixar a tots els assistents amb ganes de molt més discurs, i de molt més debat sobre el tema.

Les peticions en el sentit de que s’organitzin més debats per ampliar els temes connectats amb l’exposat van ser plantejades de manera immediata en acabar l’acte, que va tenir una perllongació espontània en els rotlles d’assistents que es van formar davant el local, quan ja haviem tancat les portes.

En definitiva, un éxit en allò que més interessa a l’Ateneu, facilitar el debat lliure entre persones lliures, sobre temes que afecten al comú, i a la necessària i complexa gestió d’allò que és públic.