El que ens queda de l’educació a l’Ateneu

L’Ateneu va reunir representants de l’educació obligatòria, amb Dolors Rius, de la Formació Professional, amb Manu Reyes, de l’AJEC, i de la Universitat, amb Ferran Izquierdo, de la PUDUP. Van ser moderats pel Tresorer de l’Ateneu, Ramon Río.

L’Ateneu va voler aquest format de taula rodona,  amb representants de diversos sectors educatius, per coherència amb la nostra concepció de l’educació com un dret global dels ciutadans, que no es pot escindir, i que no suporta la denegació de l’accés de determinats ciutadans, definits per la seva posició econòmica i social, de determinats ensenyaments.

L’educació, a més de ser la forma de garantir el dret ciutadà a l’accés a la cultura, és la forma de construir una societat formada per individus amb capacitat de pensament crític, i d’expressar la crítica en els aspectes socials, econòmics i polítics de la convivència, és a dir, formar ciutadans capaços de gestionar una democràcia, i no simples subjectes més o menys preparats per un mercat laboral en plena desaparició.

D’això en vam parlar dijous 20 de juny a l’Ateneu, i també de les diferents situacions que les retallades van produïnt a tots els àmbits educatius, des de les escoles bressol fins als instituts universitaris d’alta recerca; de les dificultats per a la gent d’accedir a l’educació per raó de les matrícules; de la massificació de les classes que repercuteix en la qualitat de l’ensenyament en tots els àmbits, però molt especialment en la primària; de la creació de nous obstacles també per a l’accés a una formació professional no prou valorada, i del disseny de fons que guia totes aquestes actuacions, que no són casuals o simplement causades per la dèria de l’estalvi, sinó que es dirigeix ben clarament a l’expulsió de la majoria social de l’ensenyament de qualitat i el retorn al major elitisme en els estudis de prestigi social, equiparat per la dreta amb els ingressos que poden obtenir els graduats en certes carreres.

Panorama certament fosc,  però que no ens ha de portar al grau de pessimisme que immobilitza, sinó que ha de servir d’incentiu a l’actuació col·lectiva per revertir la

Katmandú i les utopies

Divendres 1 de juny, l’Ateneu va ser el marc de la presentació del llibre de Lola Mariné “Nunca fuimos a Katmandú”, amb la participació de l’autora i de la també escriptora Assumpta Roura.

Era un acte que s’emmarcava en el programa de la Festa Major de la dreta de l’Eixample, obert a tots els veïns i veïnes i a tothom que hi volguès participar.

Va presentar l’acte Mari Fernández, de la Junta de l’Ateneu, i vam parlar i debatre llargament sobre la constatació de que la utopia no s’arriba a acomplir mai, però que la constatació de les dones protagonistes de la novel·la de Mariné de que no han anat a Katmandú, suposa en realitat la necessitat de buscar una nova utopia, una nova fita a la que dirigir-se, per a seguir endavant.

No s’hi val el desencant, l’abandó. Al contrari, sempre és necessària una utopia – aquesta veritat avançada – perquè, com diu Galeano, la utopia és el que ens fa avançar.

Ni a Katmandú ni a Itaca és facil d’arribar-hi, els obstacles són molts, i les dificultats del camí semblen insuperables, però el nostre destí final és la utopia i mentre ens hi apropem, mentre fem el llarg camí, ens anem fent a nosaltres mateixos, i anem fent amb els companys i companyes, el nostre futur.

 

El carrer i les esquerres a l’Ateneu

El carrer ens va visitar dijous passat quan vam inaugurar l’exposició de fotografies de José Luque Prieto “Les esquerres al carrer”, i el local de l’Ateneu es va omplir de gom a gom de la gent de les esquerres que surten al carrer,com ho fa la gent de l’Ateneu.

L’èxit de la inauguració va superar les expectatives més optimistes, i no és una frase feta.Una gran quantitat de gent  va acudir, cridada per l’amistat amb en José Luque, per la promesa de veure fotos magnífiques, pel sentit polític indubtable de l’exposició i de la seva inauguració, per la reivindicació d’una política d’esquerres que s’ha de fer al carrer, junt i al mig de la gent del carrer, i així ho vam expressar a llarg de les hores d’intercanvis permanents entre la gent, molta de la qual no es coneixia entre sí amb anterioritat, però havia estat -ben segur – al carrer el moltes ocasions exercint els seus drets de ciutadania.

A més d’una celebració estètica d’un valor indubtable, l’acte va ser la proclamació de que l’Ateneu Popular Cerdà no participa en absolut de la concepció conservadora, de vegades clarament reaccionària, de l’espai públic com un lloc que ha de ser neutral, buit, funcional només per als interessos del sistema que exigeix espai pel moviment de mercaderies i de treballadors, per a la publicitat comercial i per ser escenari on passin els turistes.

L’Ateneu reivindica el valor polític de l’espai públic, com a lloc de manifestació de les idees i de les propostes de construcció social de la ciutadania, com a lloc – doncs – on es fa la política en el sentit més estricte del terme, on es construeix la ciutat i on, en moments de grans tensions socials com és ara, es manifesten aquestes tensions – nucli de la política -en manera civil, exigent i pacífica.

Les fotos de José Luque posen de manifest tot això, celebrant la pluralitat de les diverses manifestacions polítiques i socials de les esquerres, amb un llenguatge estètic elaborat que no impedeix, però, que tinguem la sensació de frescor que dona l’imatge obtinguda al moment precís, sense preparacions, complint amb la funció del testimoniatge d’allò que realment passa.

L’exposició és encara oberta, i jo recomano de tot cor que passeu a veure-la. Realment val la pena!

Els laboralistes i la lluita pels drets

Dijous passat, 3 de maig, vam rebre a l’Ateneu l’advocat laboralista, i mestre d’advocats laboralistes, Francesc Casares per parlar del tema “Els laboralistes i la lluita pels drets”, que ens havia semblat que havíem d’abordar per raons de recuperació de memòria història d’una banda, i per tal com creiem que en els temps actuals la lluita pels drets torna a ser absolutament indispensable, i inexcusable.

Francesc Casares ens va situar històricament l’aparició del fenòmen d’aquella nova manera d’exercir la professió d’advocat que va ser la dels laboralistes durant la dictadura franquista i els començaments de la transició democràtica, referint-se al lligam existent amb el moviment obrer i amb les lluites concretes que desenvolupaven els treballadors.

Ho va fer de la manera amena, i ensems rigorosa, que li coneixem, tot llegint alguns fragments de la segona part, inédita, de les seves memòries, i extenent-se en la contextualització de les lectures, la descripció dels personatges, de l’ambient que envoltava tota l’activitat professional volgudament posada al servei del moviment obrer.

En l’aspecte de l’actualitat de la lluita pels drets es va demanar que havien de fer ara els equivalents a aquells advocats laboralistes de finals dels seixantes i dels setantes, per indicar que hi havia molta feina a fer en l’àmbit dels drets de ciutadania, de la solidaritat, i també en els drets dels treballadors.

L’acte – que va recollir fotogràficament l’amic José Luque Prieto, de qui són les dos fotografies que encapçalen aquest post – no va ser, per tant, un exercici de melangiós record de temps millors, sinó una mirada lúcida, tenyida de necessària ironia, sobre el que havia estat, i una crida per a que en els moments actuals es seguís treballant amb els mateixos principis i disposició en què s’havia basat la feina dels advocats laboralistes.