Dona i treball

Ahir, dimecres 19 de setembre, vam inaugurar l’exposició de fotografies de Maria Villalba “Dona i treball”,  al local del nostre Ateneu.

L’autora, sòcia de l’Ateneu, ens va explicar la gestació de l’exposició i la seva trajectòria personal fins arribar a la fotografia com expressió artística i com a forma d’opinar sobre el que passa, i d’influir en el sentit en que es desenvolupen les relacions socials.

Les fotografies, d’un valor estètic que podreu apreciar quan visiteu l’exposició oberta fins el dia 11 d’octubre, s’agrupen en diferentes temàtiques, tals com l’aigua, l’artisania, la construcció i l’alimentació.

És la forma que té l’autora de deixar ben clara la presència de les dones en tots i cadascun dels àmbits del treball humà, en condicions de vegades molt difícils. No hi ha “treball femení”, ens vé a dir, en tot treball hi és present la dona.

La duresa de les condicions en que es desenvolupa aquest treball en les fotografies exposades no serveix d’excusa per a un enfocament miserabilista, que contribueixi a la victimització de la dona, sinó que, ben a l’inrevés, sense fomentar cap mitologia esteticista de la pobresa, es posa en evidència la qualitat del treball que es realitza, i es fa amb l’utilització sàvia de tots els recursos tècnics que una gran fotògrafa té a la seva disposició.

Belles i interessants fotografies de dones que treballen, podria semblar potser un enunciat banal, però us ben asseguro que l’exposició no és en absolut.

Agrada i fa pensar. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

El pájaro de zinc

Dimecres passat, 13 de setembre, vam començar el curs a l’Ateneu Popular Cerdà, i ho vam fer amb un acte cultural, com és la presentació de la segona novel·la publicada per África Lorente, amb una mesa – que podeu veure a la foto – completament femenina.

No és per casualitat que en la nostra declaració de principis com Ateneu ens declarem una entitat feminista, entre d’altres qualificatius, com democràtica, lliurepensadora, republicana, progressista i d’esquerra, tots els quals mirem d’honorar amb les nostres activitats.

“El pájaro de zinc” és el tercer llibre escrit per una dona que presentem a l’Ateneu, el que suposa una voluntat clara de donar a conèixer que existeix una literatura feta per dones que mereix la nostra atenció pels valors que aporta a la literatura en general i per que ens dóna una visió de la realitat social des del punt de vista femení, sense el qual – com sense la visió masculina – el conjunt seria incomplert i desequilibrat.

La selecció del llibre no es deu, però, només al fet de ser escrit per una dona, África Lorente. Lluny d’això els motius són també els de tractar-se d’una obra de gran qualitat que tracta un problema del nostre temps al que potser dediquem massa poca atenció, com és el del maltractament psicològic.

L’animat col·loqui amb abundants intervencions del públic va ser la confirmació de que havíem encertat amb l’activitat inaugural del curs ateneístic.

 

Katmandú i les utopies

Divendres 1 de juny, l’Ateneu va ser el marc de la presentació del llibre de Lola Mariné “Nunca fuimos a Katmandú”, amb la participació de l’autora i de la també escriptora Assumpta Roura.

Era un acte que s’emmarcava en el programa de la Festa Major de la dreta de l’Eixample, obert a tots els veïns i veïnes i a tothom que hi volguès participar.

Va presentar l’acte Mari Fernández, de la Junta de l’Ateneu, i vam parlar i debatre llargament sobre la constatació de que la utopia no s’arriba a acomplir mai, però que la constatació de les dones protagonistes de la novel·la de Mariné de que no han anat a Katmandú, suposa en realitat la necessitat de buscar una nova utopia, una nova fita a la que dirigir-se, per a seguir endavant.

No s’hi val el desencant, l’abandó. Al contrari, sempre és necessària una utopia – aquesta veritat avançada – perquè, com diu Galeano, la utopia és el que ens fa avançar.

Ni a Katmandú ni a Itaca és facil d’arribar-hi, els obstacles són molts, i les dificultats del camí semblen insuperables, però el nostre destí final és la utopia i mentre ens hi apropem, mentre fem el llarg camí, ens anem fent a nosaltres mateixos, i anem fent amb els companys i companyes, el nostre futur.

 

Les dones palestines a l’Ateneu

Dijous passat, 15 de març, vam inaugurar al local de l’Ateneu l’exposició fotogràfica “Dones palestines sota l’ocupació israeliana”, que no s’havia pogut fer a la Casa Elizalde, perquè la seva direcció la va considerar polèmica.

L’Ateneu s’adhereix als principis del lliure pensament, i practica a casa seva la plena llibertat d’expressió, i malda per tal que aquests principis siguin presents en la nostra societat, des de la perspectiva d’una laicitat radical i del ple respecte a tothom. Per això vam considerar, en saber que l’exposició no es podria fer a la Casa Elizalde, oferir el nostre local, ben pròxim per a que s’exposessin les fotos, i els textes que les acompanyen i contextualitzen. En efecte, no es pot entendre una obra artística, com aquestes fotografies, sense saber les condicions reals en que s’han creat.

Les fotos, de Patrícia Bobillo (Pat Riska) són magnífiques, i són plenes de significat polític. Són un clam contra la injustícia intolerable de l’ocupació israeliana  i són, sobre tot, un cant a la ferma dignitat de les dones palestines que mantenen la vida, i la resistència a l’ocupació – que és el sentit de la vida – sense que les volgudes humiliacions que pateixin afectin en res la seva determinació de continuar sent dignes i de continuar lluitant, perquè la dignitat no es pot perdre mai mentre es lluiti per ella.

La inauguració va ser un acte càlid, proper, en que es va crear una clara empatia entre l’autora i el públic assistent, i de tots amb les dones fotografiades i la dignitat de les seves vides.

Podreu veure  l’exposició fins el 28 de març, ja que el 29 tancarem el local per seguir la vaga general a la que l’Ateneu s’ha adherit.

No us la perdeu!