Ética i política a l’Ateneu

Dijous 17 de maig l’esperàvem a l’Ateneu Popular Cerdà amb candeletes.

Era la data prevista per poder debatre amb Joan Manuel del Pozo sobre un tema de la philosophia perennis, el de la relació entre ética i política.

Pocs temes podien trobar-se que estessin de més rabiosa actualitat en aquest moment, encara que era uns dies abans de la decisió de la Fiscalia General de l’Estat d’arxivar les actuacions sobre les despeses de cap de setmana del President del Tribunal Suprem i del Consejo General del Poder Judicial.

Pocs temes podiem haver trobat els de l’Ateneu que estessin de més rabiosa actualitat de manera permanent des de fa uns tres mil anys.

Joan Manuel del Pozo és un filosof que practica la claretat, definida com la cortesia dels filosofs, i que no comparteix en absolut la teoria que predica que s’ha de practicar l’obscuritat d’expressió per emmascarar l’absència de contingut. No li caldria, d’altra banda, perquè contingut en té, i com.

Les clares línies de pensament exposades sobre l’orginària unitat d’ética i política, i les conseqüències diverses de la seva separació en el pensament modern, van omplir el temps de que disposàvem, i ens van deixar a tots els assistents amb ganes de molt més discurs, i de molt més debat sobre el tema.

Les peticions en el sentit de que s’organitzin més debats per ampliar els temes connectats amb l’exposat van ser plantejades de manera immediata en acabar l’acte, que va tenir una perllongació espontània en els rotlles d’assistents que es van formar davant el local, quan ja haviem tancat les portes.

En definitiva, un éxit en allò que més interessa a l’Ateneu, facilitar el debat lliure entre persones lliures, sobre temes que afecten al comú, i a la necessària i complexa gestió d’allò que és públic.

No a Eurovegas! L’Ateneu és objectiu, però no neutral.

Aquest cop ho vam fer fora del nostre local, perquè ens calia un espai més ample, i ens va acollir el Centre Sant Pere Apòstol, que ens va cedir la sala del Teatre Gespa.

Era necessària una sala com aquesta per a organitzar amb comoditat una taula rodona com la que vam fer dijous passat, 10 de maig, amb el significatiu títol de “Eurovegas NO és el futur”, i que va aplegar en Jordi Martí, President del Grup Municipal Socialista de Barcelona; en Marc Martí, de La Trama Urbana; la Maite Costa, Catedràtica d’Economia de la Universitat de Barcelona; la Zaida Muxí, Professora de l’Escola d’Arquitectura; i en Raúl Bastida, de la Plataforma Aturem Eurovegas, tots moderats pel periodista Albert Ollés.

L’enunciat no enganyava ningú, i responia clarament al contingut de l’acte. Hi vam sentir les raons per les que Eurovegas no és el futur des del punt de vista econòmic, de l’arquitectura, de l’urbanisme, del medi ambient, dels drets socials, de la cohesió territorial i social, i també des del punt de vista de la política, de la sobirania del poble sobre les normes de convivència, i de la justícia i la llei iguals per a tothom.

Tampoc des del públic, en el debat que va cloure l’acte, hi va haver cap intervenció favorable a la construcció d’Eurovegas, que cal dir que es va quedar sense cap defensor.

En aquesta matèria, com en d’altres, l’Ateneu és objectiu però no neutral.  L’Ateneu està en contra dels poders irrestrictes i no controlats, i a favor de la democràcia i de la justícia.

Els laboralistes i la lluita pels drets

Dijous passat, 3 de maig, vam rebre a l’Ateneu l’advocat laboralista, i mestre d’advocats laboralistes, Francesc Casares per parlar del tema “Els laboralistes i la lluita pels drets”, que ens havia semblat que havíem d’abordar per raons de recuperació de memòria història d’una banda, i per tal com creiem que en els temps actuals la lluita pels drets torna a ser absolutament indispensable, i inexcusable.

Francesc Casares ens va situar històricament l’aparició del fenòmen d’aquella nova manera d’exercir la professió d’advocat que va ser la dels laboralistes durant la dictadura franquista i els començaments de la transició democràtica, referint-se al lligam existent amb el moviment obrer i amb les lluites concretes que desenvolupaven els treballadors.

Ho va fer de la manera amena, i ensems rigorosa, que li coneixem, tot llegint alguns fragments de la segona part, inédita, de les seves memòries, i extenent-se en la contextualització de les lectures, la descripció dels personatges, de l’ambient que envoltava tota l’activitat professional volgudament posada al servei del moviment obrer.

En l’aspecte de l’actualitat de la lluita pels drets es va demanar que havien de fer ara els equivalents a aquells advocats laboralistes de finals dels seixantes i dels setantes, per indicar que hi havia molta feina a fer en l’àmbit dels drets de ciutadania, de la solidaritat, i també en els drets dels treballadors.

L’acte – que va recollir fotogràficament l’amic José Luque Prieto, de qui són les dos fotografies que encapçalen aquest post – no va ser, per tant, un exercici de melangiós record de temps millors, sinó una mirada lúcida, tenyida de necessària ironia, sobre el que havia estat, i una crida per a que en els moments actuals es seguís treballant amb els mateixos principis i disposició en què s’havia basat la feina dels advocats laboralistes.

Participacions preferents: el corralito a casa nostra

Dijous passat, 26 d’abril, a l’Ateneu Popular Cerdà vam tenir un debat sobre “Les participacions preferents: el corralito a casa nostra”, a càrrec de Joan Ramon Riera, soci de l’Ateneu, i de Montserrat Gil, de la Plataforma Estafa Banca.

Milers i milers de petits estalviadors, molt majoritàriament gent gran i molt gran, i molts veïns i veïnes dels nostres barris de l’Eixample, s’han vist atrapats, amb impossibilitat de recuperar els seus diners, en aquesta operació de finançament que han fet vàries caixes d’estalvi.

Els petits estalviadors, amb un perfil ben llunyà al dels especuladors financers, pensaven que establien un nou dipòsit a termini dels de tota la vida, fent plena confiança a la caixa d’estalvis també de tota la vida, aquella que els havia regalat una llibreta pel naixement dels seus fills i dels seus néts.

En realitat, però, estaven comprant participacions preferents, que res ténen que veure amb un producte d’estalvi, i ho feien sense saber-ho, perquè no se’ls explicava en absolut, o se’ls explicava malament o, en alguns casos, se’ls donava informació que no corresponia a la realitat del que la caixa els venia per a aconseguir finançament permanent.

En aquesta permanència rau la diferència. Els diners són irrecuperables fora del cas de que es consegueixin vendre les participacions en el mercat secundari – de segona mà – el que és ara pràcticament impossible per la situació econòmica i perquè s’ha sabut quina és la realitat de les participacions preferents. Ah, i els interessos només es cobren en el cas de que les caixes finançades pels estalvis declarin que ténen beneficis, el que ja no és el cas per a vàries entitats.

Així ens trobem amb una quantitat considerable de persones que han vist com els seus estalvis – normalment quantitats minses que s’han anat arraconant al llarg d’anys – han passat a integrar-se en el capital de les caixes, i ells no en poden disposar.

Molts dels afectats encara no saben que ho són, perquè segueixen convençuts de que ténen els estalvis en una llibreta a termini, com sempre. L’aïllament en què viuen moltes persones grans fa difícil la tasca d’informació i d’organització per a les accions col·lectives que són les úniques que poden assolir algun resultat de rescat, al menys parcial, dels diners que creien dipositats i que, en realitat, han passat a ser capital de les caixes.

L’Ateneu Popular Cerdà creu que no podem consentir aquesta situació, més en uns moments en què els retalls reals en les pensions de jubilació, afegits a les noves normes de pagament per a tenir accés als medicaments, i les complicacions d’accés a la sanitat pública posen en situació molt i molt difícil a molta gent gran que està mantenint amb la seva pensió i els seus estalvis la generació dels fills i dels néts, afectats pel creixent atur que es consolida en la nostra economia.

Hem de fer-hi alguna cosa!

França és casa nostra

Just després del primer torn de les eleccions presidencials franceses, ens vam aplegar a l’Ateneu per a parlar-ne amb en Michel Durrieu, que és el Primer Secretari de la Secció Local del Parti Socialiste francès a Barcelona.

Si seguir unes eleccions – sobre tot les presidencials – al país del Nord, sempre ha estat apassionant, en aquesta ocasió ho era, i ho és, encara més.

El cert és que del resultat definitiu del 6 de maig en depenen moltes més coses que només qui ocupi el Palau de l’Elisi, que ben segur que serà François Hollande. En depenen també les relacions de forces entre les diferentes maneres d’enfocar la sortida a la crisi en l’àmbit europeu, i el llançament d’una onada de retorns al poder de les forces que es reclamen d’esquerres a diversos països de la Unió Europea.

Més enllà encara, i per raó d’aquesta possible i desitjada alteració de la relació de forces, es pot produir el desballestament del monopoli de poder exercit ara per al dretana cancellera alemanya Angela Merkel, a la que Nicolas Sarkozy fingeix acompanyar, mentre que en realitat es limita a obeir-la, com la immensa majoria de caps de govern a Europa, entre ells l’actual ocupant de la Moncloa.

Per això mateix, en realitat i encara que pugui ser dur constatar-ho per part dels nacionalistes que segueixen ancorats en concepcions del segle XIX, a les eleccions franceses s’està decidint també com serà la vida diaria dels ciutadans i ciutadanes d’aquí, de casa nostra, quines seran les seves expectatives de futur, quines les seves esperances.

Per aquestes raons vam creure que era imprescindible parlar-ne entre nosaltres, perquè dir que allò que passa a França ens afecta, no es retórica internacionalista, sinó que és pura descripció de la realitat.

França és, doncs, i en aquest sentit, casa nostra, i el que hi passa ens afecta, ens preocupa – pels resultats de Marine Le Pen – i ens omple d’esperança per les possibilitats d’una presidència d’esquerres amb el socialista François Hollande.

Per la Llibertat, per les llibertats, pel Dret, pels drets!

La Junta de l’Ateneu Popular Cerdà ha decidit per unanimitat adherir-se a la convocatòria feta per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, i compartida per centenars d’organitzacions socials, sindicals i polítiques, per a concentrar-nos dissabte 14 d’abril a les 12 del migdia a la Plaça de Catalunya de Barcelona, sota el lema unitari “Aturem les retallades als drets i llibertats civils”

Creiem que les circumstàncies actuals, en què alguns volen aprofitar els condemnables incidents violents de la tarda del 29 de maig, plenament diferents de la pacífica manifestació cívica i de la també pacífica vaga general, per a posar límits als drets i les llibertats de ciutadania, mereix una resposta social proporcionada.

El poble, els ciutadans i ciutadanes, demostrarem durant la nostra pacífica, legítima i necessària concentració, que no acceptarem retallades de la democràcia, i deixarem clar que pensem que no hi ha graduacions en la llibertat ciutadana, no n’hi ha una mica més o una mica menys. De llibertat n’hi ha o no n’hi ha, i l’apreciem massa per a deixar que ens l’arrabassin.

En defensa pròpia i en defensa de tothom, anem a la concentració.

Per la Llibertat, per les llibertats, pel Dret, pels drets!

Les dones palestines a l’Ateneu

Dijous passat, 15 de març, vam inaugurar al local de l’Ateneu l’exposició fotogràfica “Dones palestines sota l’ocupació israeliana”, que no s’havia pogut fer a la Casa Elizalde, perquè la seva direcció la va considerar polèmica.

L’Ateneu s’adhereix als principis del lliure pensament, i practica a casa seva la plena llibertat d’expressió, i malda per tal que aquests principis siguin presents en la nostra societat, des de la perspectiva d’una laicitat radical i del ple respecte a tothom. Per això vam considerar, en saber que l’exposició no es podria fer a la Casa Elizalde, oferir el nostre local, ben pròxim per a que s’exposessin les fotos, i els textes que les acompanyen i contextualitzen. En efecte, no es pot entendre una obra artística, com aquestes fotografies, sense saber les condicions reals en que s’han creat.

Les fotos, de Patrícia Bobillo (Pat Riska) són magnífiques, i són plenes de significat polític. Són un clam contra la injustícia intolerable de l’ocupació israeliana  i són, sobre tot, un cant a la ferma dignitat de les dones palestines que mantenen la vida, i la resistència a l’ocupació – que és el sentit de la vida – sense que les volgudes humiliacions que pateixin afectin en res la seva determinació de continuar sent dignes i de continuar lluitant, perquè la dignitat no es pot perdre mai mentre es lluiti per ella.

La inauguració va ser un acte càlid, proper, en que es va crear una clara empatia entre l’autora i el públic assistent, i de tots amb les dones fotografiades i la dignitat de les seves vides.

Podreu veure  l’exposició fins el 28 de març, ja que el 29 tancarem el local per seguir la vaga general a la que l’Ateneu s’ha adherit.

No us la perdeu!